SANTOS NO ÉS PARKS

(article publicat al dominical del diari Segre el diumenge 25 de març de 2012)

Consuelo Santos, una de les tres mares que han dut la política lingüística de l’escola catalana als tribunals, vol que a la seva filla l’hi facin les classes en castellà, fa temps que es vanta de comparar-se amb Rosa Parks, l’activista negra nord-americana que va encendre la revolta quan no va canviar-se de seient en un autobús per deixar lloc a un passatger blanc.

T'HA D'AGRADAR

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 11 de març de 2012)

La imatge és prou suggerent, sis policies antidisturbis arrossegant, empenyent, abusant d’un nen que crida desesperat, un xaval indefens que acaba de posar un peu a l’adolescència. València el mes passat, una gran demostració de força, de com malgasten els diners públics, de com entenen el concepte d’eficiència. Han de ser sis per atonyinar un xiquet? Homes fornits, armats amb porres, mala llet i escopetes que llencen pilotes de goma a velocitats vertiginoses. N’heu tocat mai cap? No són com les de tenis o d’squash, buides per dins. No, són dures, compactes, implacables. Són com les porres; a mi me’n van fer tastar una i et deixa l’esquena ben marcada, un tatuatge precis i dolorós. On et van picar? Et treus la samarreta i no cal dir res més.

REALMENT EM SUPERA

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 26 de febrer de 2012)

Llegeixo al diari que una dona retira les acusacions de maltractament, amenaça i agressió a la seva antiga parella el mateix dia del judici per una nit funesta i sinistra. I afegeix que té intenció de tornar-s’hi a casar, es nega a declarar contra ell i jo no sóc capaç de comprendre les connexions neuronals, els sentiments tant bèsties i les raons que mouen aquesta dona. Al judici s’hi va llegir una declaració de la seva filla, filla d’ella, on relata la nit que l’home es planta a casa d’ambdues i trenca l’ordre d’allunyament d’una sentència anterior per violència de gènere. La trenca per insultar-les i pegar-les en una nit que deu ser molt difícil d’oblidar; veure com un home menysprea la teva mare, la fa patir, et fa patir que no prengueu mal, que la humiliació acabi a urgències.

UNA VIDA, MASSA BIOGRAFIES

(article publicat al dominical del diari Segre el diumenge 12 de febrer de 2012)

El passat 15 de gener va morir Manuel Fraga Iribarne, mutant de Palomares. Per als seus fills polítics, -els de la seva generació ja són tots retirats-, don Manuel va ser el pare de la transició, de la Constitució, de les autonomies i de la Galícia modera. Un home, segons Aznar, que passarà a la història d’Espanya. No sé si a finals d’aquest mateix segle, quan mirin enrere, gaire gent sabrà qui va ser; però si el referent és una biografia feta per la Real Academia de la Història Española segur que en surt molt ben parat.

OBSESSIONS PREOCUPANTS

(article publicat al dominical Lectura dei diari Segre el diumenge 29 de gener de 2012)

Aquestes festes passades vaig sopar amb gent diversa; tant diversa que hi havia gent d’aquesta que s’estimen i són del mateix sexe; que dormen junts i fan marranades, vaja. Sóc un inconscient, ja ho sé, hauria d’haver-me posat un equip sencer de protecció, com si fos un científic de la central de Fukujima. Per contra, vaig seure a la mateixa taula, vaig beure vi de la mateixa ampolla i vaig punxar patates braves del mateix plat. Sense manies, sense condó. No puc evitar-ho, visc al límit; pico els pilars fonalmentals de la societat benpensant amb un martell immoral per esquedar-los, per destruir la sagrada família i fomentar el llibertinatge. Sóc un còmplice de l’apocalipsi, no ho diguis a ningú. 

LA PURESA AMARGUEJA

(article publicat al setmanari Directa núm 257 del 18 de gener de 2012)

Si entres a youtube.com i poses al cercador: batalletes 1 sopa de cabra, apareixen un seguit de videos. El primer que t’ofereix és de la televisió local de Cardedeu, un polèmic concert del 1991, la temporada que enregistraven el Ben endins. Un parell d’anys més tard van treure Mundo Inferno, tot en castellà, i va començar una campanya d’hostilitat contra la sopa estrangera que feia vomitera. A la resta de l’estat tampoc no van fer fortuna, (eren catalans i tenien la barra de cantar en català), i van quedar atrapats en una pinça molt incòmoda de la que no van sortir-ne del tot airosos; que ja no van poder tornar enrere, vaja. Recordo notícies de concerts on se’ls boicotejava, però m’ha sorprés que aquesta campanya comencés tant aviat. Una pancarta acusant-los de venuts, intents d’agressió i una noia que puja a l’escenari per cridar-los traïdors i visca Catalunya.