(publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 3 de gener de 2010)

Falten un parell o tres de dies perquè els reis passin per casa i esgotem les últimes possibilitats que ens caigui aquell detall que tenim pendent, esperant que haguessin caçat al vol aquella indirecta que vas llençar un dimecres d’octubre mentre passejàveu pel carrer major. Són boniques aquestes arracades, no et sembla? I l’altre ha de fer cara que sí, que estan molt bé. Si és una mica llest passarà un altre dia per comprovar-ne el preu i sospesar si l’estimada les val o són prou per a ella. Si sempre bada i diu que sí per inèrcia, perquè a tots els aparadors hi ha aquelles arracades, sabates o bufandes desitjades, aleshores potser les confon i et compra uns pantalons, els lletjos concretament. Encara que sempre es pot seguir aquell costum tant estès de guardar el tiquet. Et regalen alguna cosa i encara no l’has desembolicat que ja t’ofereixen la possibilitat d’anar-lo a canviar. Caram, és que potser m’agrada i no cal. (Tot i que no ens enganyarem, a vegades és una sort el comodí del tiquet). En tot cas s’ha d’anar amb compte perquè mostrar desconcert o indiferència pot ser motiu de disputa. Ella que ho havia fet amb tot la bona intenció i tu només dius gràcies, no m’ho esperava, ho posarem al moble del rebedor. I ell, que no se sent gens obligat amb el germà o la tieta, et mira amb cara de ni parlar-ne, també és casa meva i això fa mal als ulls. Pot ser qualsevol cosa per decorar, alguna d’aquestes peces que senzillament s’han inventat per ser regalades i que ningú no es compra per a un mateix. Generalment s’aconsegueixen a les botigues de regals, que ho són tot i res alhora.

A mi em sembla que els regals han de tenir una utilitat contrastable. I com més còmoda millor. Hi ha obridors de moltes menes, però perquè tenir-ne un que sembla una sabata del 43 si els bons són més petits que una navalla pallaresa? Per estètica, perquè els fan de mil formes i molta gent no sap què fer pel caga tió i els reis reis. Home, no diré pas que jo només regali estris amb finalitats pràctiques perquè un quadre, si agrada, és molt útil per decorar i recrear la vista. Però l’obsessió de l’objecte per l’objecte, quan aquest sovint és oblidat en un calaix, doncs em sembla poc sensat.

És en aquests moments que ha de sortir el seny, aquest que creix i es desenvolupa i mira els anuncis de jocs per a la canalla i pensa que més val prendre-s’ho amb paciència i resar perquè mai, si tens descendència, no demani el nadó malalt que pixa i caga o el monstre que llença peces de plàstic en forma de míssil antiterrorista a una distància prudencial de dos metres i mig amb caiguda decadent inclosa. Un monstre que tranquil·lament val cinquanta euros i que morirà de desnutrició energètica (funciona amb piles que van a part) en qualsevol armari o quartet a partir del febrer, del març si molt m’apures.